La violinista de París
Per Vicent Sanzhttp://vicentsanz.wordpress.com/2011/05/15/la-violinista-de-paris/
Joan Pla és un escriptor amb una trajectòria creativa de més de trenta anys, majoritàriament dedicada a la literatura infantil i juvenil. La seua condició de mestre hi deu tenir alguna cosa a veure, però sense dubte el tarannà de la persona també. Tractant-lo, es veu que també és un humanista. Un humanista de la Plana, per ser més exactes. El perfil, contràriament al que es podria témer des del desconeixement, existeix i Joan Pla n’és un exemple de llarg recorregut. Tractant-se d’un escriptor que s’ha dedicat sobretot a la literatura infantil i juvenil i per la seua ubicació, es pot tenir idea de, com diria el poeta, la fusta que ha arribat a descarregar al moll.
La violinista de París és una de les seues darreres creacions en aquest àmbit de la temàtica juvenil. Com en altres històries seues, la novel·la es mou entre dos eixos que l’autor sap travar bé: l’aventura i el caràcter iniciàtic que té per al protagonista. Bernat és un jove d’edat indefinida, un okupa que viu amb altres companys seus una vida al marge de la societat, en què el rebuig al mòbil i la documentació són els senyals de la seua actitud contracultural. La seua incorporació a aquest mode de vida alternatiu ha estat causada per la crisi econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI, una situació que encara vivim. Relacionat amb companys antisistema europeus, fa cap a París a participar en les protestes que pretenen enderrocar el capitalisme per la via revolucionària. Allà coneix la violinista, amb qui viu una història d’amor des de la seua condició de desclassat, a la ratlla de la legalitat. Perquè a més el busca la Interpol per uns fets que l’impliquen en la mort d’un amic seu, a Barcelona.
Per teixir aquesta història d’ambientació totalment actual, que incorpora la globalització com a component, Pla recorre a un dels escenaris que des d’aquí es veuen com un dels referents d’aquesta globalització, i que coneix bé: París. Volgudament o de manera involuntària, París hi apareix com la capital europea que va ser històricament i que encara té en l’imaginari català. I inevitablement hi apareixen els llocs més tòpics del París turístic, en especial la place du Tertre, vora el Sacré Coeur, que és on se situa bona part de l’acció. Una tria intel·ligent per orientar el lector jove, ja que es tracta sense dubte d’un dels llocs que pot conèixer, encara que siga de manera indirecta. No debades és un punt de contacte entre la tradició artística, pictòrica, de la capital del Sena i els visitants que l’envaeixen. Un lloc obligat de visitar i alhora un espai de gran interès, d’una càrrega artística gairebé màgica.
La topografia parisenca de la novel·la, doncs, pot semblar recurrent però té un valor afegit d’allò més interessant. Perquè contra el que es podria pensar el perfil del públic lector jove no és precisament un exemple de cosmopolitisme. En el temps de la globalització i la societat del coneixement, el contacte dels joves amb el que hi ha a fora del seu àmbit comunicacional més immediat es limita a l’aprenentatge de les llengües estrangeres, als continguts culturals que pugen vehicular, i a la influència cultural dels productes musicals i cinematogràfics anglosaxons. Més enllà d’això hi ha el desert. L’endogàmia d’una societat al capdavall perifèrica com la nostra es reprodueix clarament quan es tracta de transmetre-la als joves. Això, és clar, sense comptar la presència abassegadora dels referents castellans, que es vénen amb la marca blanca de l’espanyolitat. En aquests paràmetres, situar a París una acció novel·lesca realista adreçada al jovent és una manera d’obrir-li portes a mirar més enllà del món que l’envolta, de la quotidianitat.
Pel que fa a l’estructura, crida l’atenció el text inicial que precedeix el capítol, que se situa al final de la línia del temps i defineix el punt de vista narratiu, concretat en un narrador-protagonista que opera una proximitat molt efectiva respecte al lector. En aquestes paraules introductòries hi ha un retrat extraordinari de Céline, la violinista que Bernat coneix a París, una ciutat de la qual han hagut de fugir precipitadament, després d’unes peripècies que, com es veu al llarg del text, no deixen de ser molt rocambolesques. Aquest retrat marca el caràcter de la història d’amor que refereix la novel·la i introdueix de bon començament un referent que es manté tot al llarg de la novel·la: la bellesa. De fet, és la relació amb Céline més que no pas la condició okupa del protagonista allò que el llança a l’aventura, una aventura en què els dos personatges, per raons diferents s’estrenen en la vivència pràctica de la llibertat. Si algun missatge literari pot captar el lector jove àvid d’experiències és justament aquesta vivència de la llibertat que els dos personatges comparteixen a Normandia. Sempre hi ha, en la vida de les persones, uns fets que constitueixen aquella primera experiència de l’amor i de la llibertat, i Joan Pla l’explica de manera entenedora i tendra, tot situant la bellesa com a connector entre l’amor i la llibertat. I és d’aquesta manera que es produeix el pas a l’edat adulta, tal com escriu Josep Antoni Fluixà en parlar de La violinista de París. En aquest sentit, el valor diguem-ne orientatiu de la novel·la adquireix tota la rellevància en relació al lector.
Una novel·la bona de llegir per a un públic que necessita bastir els eu horitzó vital.
Torna al BLOC.
